Benvolguts associats,
El fet que una entitat tan modesta com el Cercle Català de Negocis (CCN)
es doni de baixa de PIMEC no hauria de passar desapercebut per a la
resta d’agents polítics, econòmics i socials; encara que, d’entrada, a
alguns els pugui produir poc més que un alè de tranquil·litat. No en va,
creuran haver-se tret un pes de sobre. I en realitat, el pes de sobre
ens l’hem tret nosaltres. La baixa del CCN com a membre de PIMEC no és
el fruit d’una rebequeria adolescent i improvisada, sinó el primer pas
d’un necessari gir que, com a representants de nombroses pimes i
microempreses catalanes, estàvem obligats a donar.
Ja no ens sentim representats per PIMEC, si és que alguna vegada ho
havíem estat, com tampoc ens sentim representats per Foment ni per unes
Cambres de Comerç que dòcilment han acceptat perdre la seva autonomia, a
costa d’allunyar-se dels problemes reals de l’economia. La nostra
presència a PIMEC, com la presència de la resta dels seus socis, tot
just serveix per mantenir antiquades estructures de poder,
jerarquitzades, burocràtiques i inflexibles; unes estructures inoperants
davant les escomeses uniformitzadores del govern central, si és que
alguna vegada els membres de la seva junta han tingut la més mínima
sensibilitat al respecte.
La llei de caixes, la llei de cambres, la llei de morositat, la llei de
garantia d’unitat del mercat, la pressió fiscal, etc. han posat en
evidència una patronal catalana abatuda, quan no, autocomplaent i
còmplice. Fa només uns anys encara brandava la seva força denunciant la
manca d’inversions del govern central a Catalunya. I ara la seva actual
junta defuig còmodament tota polèmica renunciant al rol de liderat
social que un dia havia caracteritzat l’entitat. Mal favor ens estaríem
fent si hi continuéssim formant-ne part, encara que fos amb la falsa
il·lusió que algun dia PIMEC havia de prendre part dels canvis que
exigeix la nostra societat.
Josep González ha portat a PIMEC a perdre el lideratge social que els
socis reclamàvem. Però sobretot ha allunyat l’entitat empresarial de la
centralitat del país, posant-la al servei d’uns interessos incompatibles
amb l’esperit i les necessitats de les petites i mitjanes empreses
catalanes.
Però tant se val, ara això ja forma part del passat. Ara més que mai,
ens cal tenir visió de futur i actuar conseqüentment. El Cercle Català
de Negocis té per davant una tasca ingent davant la deriva de les
patronals catalanes: prendre el relleu en el liderat de l’empresariat
català, engrescar-lo i mobilitzar-lo essent conscients dels errors del
passat. El primer pas ens ha portat ha integrar-nos a la Comissió
Econòmica de les Nacions Unides per a Europa. Des del passat mes de
gener el Cercle Català de Negocis participa activament en l’elaboració
de la Convenció que ha de desenvolupar un codi de bones pràctiques en el
sector de la construcció per eradicar la corrupció i l’especulació, i
assentar els fonaments de la dació en pagament. El segon pas, ja en
camí, passa per activar la més ferma bel·ligerància contra l’entramat de
lleis i pràctiques uniformitzadores del govern central que posen les
nostres empreses en una deliberada situació de desigualtat competitiva.
Adoptem doncs, un compromís ja no amb els nostres socis si no amb
l’economia catalana en general: mantenir la constant vigilància crítica
davant les actuacions abusives de les autoritats econòmiques a les quals
està sotmesa la nostra economia. Les properes accions del CCN se
centren en la llei de garantia d’unitat del mercat i, si és necessari,
actuarem davant els organismes competents per impedir-ne l’aplicació en
la seva actual redacció. De fet, en les properes setmanes el CCN
presentarà formalment una denúncia sobre la llei de garantia d’unitat
del mercat davant els organismes de la UE. Tanmateix, les nostres
preocupacions van més enllà dels embats del govern central contra una
Catalunya «desobedient». Allò que més ens ha de preocupar és trobar una
sortida a la crisi econòmica.
Novament la petita i mitjana empresa és a punt de patir un dur cop. Per a
moltes serà demolidor, perquè des de fa temps vénen patint unes
polítiques de reajustament econòmic que es demostren ineficaces per
abordar l’actual crisi econòmica i els reptes de futur que aquesta
planteja. Correm el risc que abans d’acabar l’any ens tornin a augmentar
l’IVA i les taxes municipals. Molt probablement tornarem a patir nous
augments en les retencions dels autònoms, i tot plegat amb la còmoda
complicitat de les patronals catalanes.
També veurem com la injecció de 400.000 milions d’euros que el Banc
Central Europeu ha promès només servirà per maquillar transitòriament
els balanços de les entitats financeres espanyoles. De fet, aquesta
injecció de liquiditat arriba just abans de l’auditoria de la banca que
tindrà lloc la propera tardor. I una vegada superada aquesta nova
auditoria, la part dels 400.000 milions d’euros que pertoqui a Espanya
se la repartiran poc més d’una trentena d’empreses (totes de l’IBEX 35)
titulars de més del 95% del deute de totes els empreses espanyoles. Són
corporacions que operen en mercats regulats i oligopolístics al servei
de l’oligarquia de l’Estat. Viuen de les contractacions i les
subvencions públiques i encara quan els seus negocis no són prou
rendibles com a resultat de previsions d’explotació poc realistes, són
rescatades per l’Estat, o el que és el mateix: amb els impostos de tots
els contribuents.
En canvi, les petites i mitjanes empreses, l’economia real, estan
condemnades a patir moltes altres restriccions. El sistema bancari que
ara toca rescatar és darrera la voluntat del govern central de legislar
activitats com el crowdfunding que han permès el finançament de
nombrosos projectes que tenen l’accés vetat al crèdit bancari. Més de
2/3 del micromecenatge que es genera a tota Espanya corresponen a
Catalunya, on s’han arribat a finançar amb èxit alguns dels projectes
més ambiciosos de tota Europa. I malgrat tot, ens pretenen posar límits
al finançament, a la innovació, la creativitat i el talent. Per una
banda, les grans corporacions financeres que ara rescatem no poden
consentir que ens autofinancem sense recórrer als seus serveis. Per
l’altra, el govern central no pot consentir que aparegui una activitat
financera que no li generi ingressos. Però sobretot, no poden permetre
que entre tots evidenciem que podem prescindir tant dels uns com dels
altres. Sigui com sigui, les autoritats econòmiques i monetàries no
escatimen esforços en fer respirar un cadàver, en comptes d’insuflar
aire fresc a aquells sectors que encara funcionen i que han de
constituir els fonaments de la nova economia del segle XXI.
Som en el vell mig d’una creuada. No és contra PIMEC, ni les cambres, ni
Foment. És contra els membres d’una oligarquia que es resisteix a
adaptar-se a la nova realitat. No volem acatar les lleis que ens
imposen. Per això ens cal ser conscients dels profunds canvis que viu la
nostra societat. Ens cal recuperar el liderat i l’esperit crític que
les patronals catalanes han perdut. I, sobretot, ens cal posar les
institucions econòmiques i socials al servei del país en un procés on
cal sumar esforços. Però per fer-ho necessitem ser forts. Necessitem el
vostre compromís. Sense ell, la nostra tasca no tindria sentit.
Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis