En principi, ara
per ara és un error donar xifres sobre el valor del deute. No ens correspon a
nosaltres determinar el valor del deute, si no als polítics, ja que dependrà de
la voluntat política de les parts (inclosos els creditors). A hores d’ara ens
hauríem de centrar en crear una estratègia per defensar un deute molt menor del
que adjudica el Sr. Margallo. Però la xifra final dependrà de les negociacions
i de la voluntat de les parts. No podem donar xifres, per que aleshores estaríem
advertint a Espanya de les nostres pretensions. Això és un error, per que
La setmana passada,
el ministre d’afers exteriors espanyol, va fer públic que Catalunya hauria
d’assumir uns 170.000 milions d’euros als quals s’hauria d’afegir el deute de
la pròpia Generalitat, uns 54.000 milions. Això és un error, al menys per dos
motius. En primer lloc, per que el deute de la Generalitat ja està inclòs en el
deute públic del qual en Margallo ens atribueix una part. És a dir, ens ho
estan comptant dues vegades. Però sobretot és un error, per que al fer-nos
saber la xifra ens estan dient la manera de calcular-ho que fan servir, i a
més, ens estan dient les seves pretensions davant d’una negociació. Ara ja
sabem quin seria l’objectiu de l’Estat espanyol en una negociació sobre el
repartiment del deute.
Més enllà
d’aquestes consideracions, el CCN presenta els principis bàsics que regeixen
qualsevol successió d’Estats en matèria de repartiment de béns i deutes.
- Només es pot
transmetre el deute de l’administració central de l’Estat, no el de comunitats
autònomes, diputacions i ajuntaments que no siguin catalans. El deute de
l’administració central l’hem de subdividir en tres categories.
o
Determinades partides de deute i obligacions contrets amb
particulars (bons de l’Estat, lletres del tresor, crèdits ICO, rescat
autopistes de Madrid, rescat bancari, deute tarifari amb elèctriques...)
Catalunya no té obligació d’assumir-ne una part. Són obligacions que responen a
una relació personalíssima entre l’Estat i el particular. Aquí Catalunya no hi
pinta res, és una altra entitat. A més, la Convenció de Viena de 1983 només
regula la transmissió del deute entre entitats sobiranes, no entre una entitat
sobirana i un particular. Altra cosa és que malgrat tot, Catalunya s’avingués a
assumir-ne una part (a negociar) sense tenir-ne obligació. En tal cas, caldria
la voluntat de les tres parts: el deutor (Espanya), el creditor (el particular)
i Catalunya. Aleshores s’haurien d’acordar les contraprestacions polítiques o
econòmiques, o de qualsevol altre mena que estableixin les parts.
o
Deute territorialitzable. És el deute
contret per l’administració central per fer obres, servies i infraestructures
en un territori en concret. En aquest cas, Gencat hauria d’assumir el 100% del
deute contret per Espanya per fer obres, serveis i infraestructures a
Catalunya. I el 0% del deute contret per fer obres, serveis i infraestructures
fora de Catalunya (p.e. AVE Madrid - frontera amb Portugal), per que no passa
per Catalunya. Espanya ha d’assumir els passius dels actius immobles situats en
el seu territori. Igualment, si Catalunya assumeix un actiu públic situat en el
seu territori, hauria d’assumir també el passiu associat a l’actiu. La
diferència és que l’actiu, al ser un bé immoble es traspassa directament sense
negociacions. En canvi el traspàs del passiu no es pot fer sense que hi hagi un
acord entre les parts. És a dir, per tal que Catalunya assumeixi un determinat
deute cal que l’accepti. No es pot transmetre sense la seva voluntat. En aquest
mateix àmbit és important subratllar que no ens poden fer pagar les inversions
de l’Estat a Catalunya. Ens estarien fent pagar dues vegades una mateixa cosa,
per que mentre érem espanyols també contribuíem a finançar-les. Per tant, només
es pot transmetre el deute pendent de pagar en el moment efectiu de la
independència. Finalment, cal destacar que si després del moment efectiu de
la independència, el deute d’Espanya continua creixent, tot el que creixi amb
posterioritat a la independència no es pot transmetre a Catalunya. El problema
serà determinar el moment efectiu de la independència: el moment de la
declaració d’independència, el moment en que Catalunya és reconeguda per la
Comunitat Internacional, o el moment en que la reconeix Espanya. Ara per ara,
no ho podem saber. Això també és motiu
de negociació entre les parts.
o
Deute no territorialitzable. El deute no
territorialitzable és aquell que és comú a tots els espanyols, amb
independència del lloc d’origen o de residència. Per exemple, el deute del
ministeri de defensa: uns 40.000 milions d’euros. En aquest cas Catalunya
hauria d’assumir un 16% en proporció al seu pes demogràfic. Però si s’hi a ve,
Espanya estaria obligada a dues coses: a) transferir a Catalunya els actius
associats al deute que assumeixi Gencat. No ens poden fer pagar un submarí nou
i donar-nos un de vell. En el supòsit (més que provable) que Espanya no vulgui
transferir els actius associats als passius que accepti assumir Gencat,
aleshores, és Espanya qui s’ha de quedar tot el deute. Mentre no es faci
efectiva la transferència els actius, Catalunya no té obligació d’assumir la
part del deute corresponent. I b) si Catalunya assumís un 16% del deute no
territorialitzable, Espanya estaria obligada a transferir a Catalunya (a més
dels actius associats al deute) una part equivalent (en valor monetari) de tots
els actius no territorialitzables. Això inclou reserves del Banc d’Espanya,
patrimoni nacional, comptes corrents i actius financers... Òbviament el valor
dels actius es molt superior al dels passius, per això la Federació Russa (1991)
va fer marxa enrere i es va estimar més assumir tot el deute de la URSS, en
comptes de repartir-ho entre les noves repúbliques; per que el valor dels
actius que havia de repartir era molt superior al valor dels passius. Però la
Federació Russa podia fer-ho, Espanya no.
A més
cal considerar altres qüestions:
- Deute d’entitats i
corporacions públiques empresarials (uns 55.000 milions d’euros). Inclou el
deute de RTVE, RTVC, ADIF, AENA, RENFE, INI, etc. Moltes d’elles (no totes) són
entitats amb actius i activitats a Catalunya, que en ser de titularitat pública
i oferir serveis públics passen a Gencat, sense contraprestacions. Això vol dir
que els seus actius a Catalunya s’haurien de segregar de la matriu. Però la
matriu hauria de conservar tot el deute, en conservar la personalitat jurídica.
Hi ha no obstant una excepció: el deute a proveïdors. Tot i ser deute
contret amb particulars, és un deute que s’origina amb la prestació d’uns
serveis que assumeix la Generalitat de Catalunya, per tant, també hauria
d’assumir-ne el deute a proveïdors. Per exemple, deute de l’aeroport de
Barcelona amb empleats, proveïdors, i empreses de seguretat, neteja,
logística... És la xocolata del lloro, però està bé tenir-ho present.
- Deutes i
obligacions contrets de forma il·lícita o manifestament il·legal. Evidentment,
els Estats mai fan res il·lícitament i molt menys il·legalment, i encara menys
Espanya. Però si ho fes, els deutes i obligacions contrets fora del marc legal,
no es podrien transmetre a Catalunya. Per exemple, tots sabem que Espanya ha
adquirit deute propi a través dels 67.000 milions d’euros del fons de reserva
de la seguretat social, incomplint l’obligació de la diversificació i
d’invertir en actius amb alta qualificació. Incomplia el criteri de la
diversificació per que el 87% de la inversió va ser per adquirir deute públic
espanyol. I inclomplia el criteri de la seguretat, per que el deute públic
espanyol en el moment de la seva adquisició no tenia una alta valoració
creditícia. Un altre exemple d’il·legalitat manifesta, serien els sobre
costos injustificats en l’execució de contractacions públiques. Hi ha força
jurisprudència que demostra que aquests sobre costos serveixen per: a) finançar
partits polítics, b) enriquir persones privades i c) blanqueixar diners. En
aquests casos, el sobre cost injustificat no es pot transmetre a Gencat, per
que aleshores ens estarien fent còmplices d’una activitat criminal. Catalunya
no té cap mena de responsabilitat penal sobre aquests sobre costos. Això
entronca amb la doctrina del deute ominós, que estableix que el deute contret
per una autoritat política en contra dels interessos de la ciutadania i en
benefici exclusiu d’uns pocs particulars, l’ha d’assumir les persones que l’han
contret. I no es objecte de transmissió en cas de successió d’Estats. És a dir,
Catalunya només hauria de contreure el deute pel qual una determinada
infraestructura va ser licitada, no pel sobre cost, quan aquest és
manifestament injustificat. Això no vol dir que no s’hagi de pagar. Simplement,
l’ha de pagar qui l’ha contret.
- Fins ara només hem
parlat del deute des d’un punt de vista del deutor, és a dir, de l’Estat
espanyol. Però arribarà un moment en que haurem de parlar del deute des d’un
punt de vista dels creditors de l’Estat espanyol, especialment si són entitats
sobiranes (Estats i organitzacions internacionals). En el primer cas, hem
d’advertir que Catalunya no té obligació d’assumir deute de l’Estat espanyol
contret amb un altre Estat (per exemple, la República de Disneylandia) si
aquest no ha reconegut prèviament la independència de Catalunya. La raó és òbvia: per assumir un deute sobirà
hem de ser reconeguts com a entitat sobirana. Si la República de Disneylandia
no reconeix la independència de Catalunya, ens estan dient que per a ells, a
tots els efectes continuem sent una regió d’Espanya. I per tant, és al govern
d’Espanya a qui han de reclamar el deute. Finalment, amb les organitzacions
internacionals, passa una cosa semblant. Catalunya només ha d’assumir les
obligacions financeres dels seus tractats constitutius a partir del moment en
que sigui admesa com a membre de ple dret. Així, per exemple, metre la UE no
hagi admès a Catalunya com a membre de ple dret, els 1.500 milions d’euros anuals
que aporta Catalunya a la UE, els haurà d’aportar Espanya.
